Perdona, i les coses bones, per quan?

Cada dia que passa, em pregunto on es deuen guardar els elogis de la gent.

Al llarg de la nostra vida hem realitzat moltes coses, començant per les tasques més quotidianes com les feines de la casa, passant per tasques “obligatòries” com els estudis, la feina...  i acabant per accions de lliure elecció.

Totes aquestes, d’una forma més o menys conscient, ens les autoavaluem i sempre esperem que algú extern ens les avaluï i/o valori.

I és aquí on venen les meves preguntes, quan ens direm les coses que fem bé? Perquè encara que parlem d’una tasca simple i quotidiana, no treu que és una acció realitzada, i aquesta té un resultat final, per tant, si aquesta s’ha fet bé, perquè no s’elogia? Perquè ben mirat, si s’hagués fet malament, s’hagués fet saber, no?

És trist que segurament, si intentem recordar totes les accions que creiem que hem fet bé i ens han valorat i les contrarestem amb les que hem fet malament i ens han retret mil i una vegada, segur que la part de la balança dels retrets, pesa més que la dels elogis.

Quantes vegades s’han enfadat amb tu perquè no has endreçat l’habitació, no has fet el llit, no has portat els deures fets, has arribat tard a classe, t’has oblidat de portar el que et demanaven...  quantes vegades t’han retret, el dia que no vas proposar una bona activitat, que el dia que més et necessitaven no hi eres, que has triat un mal lloc per anar, que no has fet bé aquell llançament... i així podríem fer una llarga llista negativa.

Sembla que dins la nostra societat, es valorin més les persones que fan les coses malament o be sembla que vulguem enfonsar-nos més unes persones a les altres. Tendim a castigar les coses mal fetes i a no premiar a les que dia a dia s’estan fent bé.

No se perquè ens costa tant dir a les persones que han fet un dinar molt bo, que ho han netejat molt bé, que han organitzat una vetllada molt agradable, que han tingut una bona idea, que han fet un bon exercici, que han pres una bona decisió, que han tingut un bon comportament, que t’han fet passar una bona estona... Perquè no ens felicitem per els deures fets, perquè hem arribat a l’hora, perquè avui hem durat més estona corrent, perquè ens hem atrevit a fer un pas endavant...

Tenim tantes coses positives a dir-nos, però ens costa tant fer-ho...

Crec que ha arribat l’hora del canvi, la situació actual ja és prou difícil com per trepitjar-nos unes a les altres, per tant, intentem a fer un canvi cap al positivisme i ajudem-nos aixecar el cap!!!

Només em queda dir-vos que "positiu es viu tot molt millor"

El gel es fon

Per començar aquest blog, m’agradaria parlar de les persones anomenades com a persones de gel.

Des de sempre hi ha hagut gent que se l’hi ha posat aquesta etiqueta, les quals han hagut d’anar escoltant que eren el noi o la noia de gel, amb les seves fredes paraules, que no expressen els sentiments, que passen de tot, que no estimen als altres...

Realment, no entenc el perquè d’aquestes dures paraules, no és cert, elles també es preocupen pels altres...

Mica en mica, però, la gent les fa dubtar, les van fent perdre la confiança, tenen por de fer un pas en falç, la sensació que el temps no avança. El seu cor es va partint en dos, les males paraules els hi separen.

Em pregunto si algú s’ha qüestionat mai que hi ha diferents formes d’estimar, que en els sentiments no hi ha pautes. A l’amor no tot son paraules, sinó que també hi ha gestos, somriures i intenses mirades.

Caiem en l’error de pensar que un t’estimo val més que un escrit de tot cor, que una abraçada val més que provocar un somriure, que el dia a dia val més que una tarda intensa, que les paraules valen més que el silenci...

Pensem que qui més petons fa més estima, que qui fa més abraça més aprecia, que qui fa més regals més valora... i així una intensa llista d’accions.

Valorem i infravalorem sempre, i sempre, ho fem des del nostre jo.

Jutgem, sempre jutgem, sense pensar que cada persona és diferent i que no te la mateixa forma de pensar, de fer, d’estimar... a tothom l’hi agraden coses diferents i l’hi resulta més senzill expressar-se d’una manera que d’una altra.

Tothom té dret a estimar com vol, i a ser estimat per ser com és, només ens fa falta mirar més enllà d’un/a mateix/a i veure les diferents formes de mostrar i demostrar que ens envolten.

Per tant, perquè aquestes persones no sempre et besi, t’abraci, et regali coses... que des del teu punt de vista creus que no et demostra que t’estima, recorda que tothom és diferent i que al cap i a la fi, el món dels sentiments és subjectiu i depenent de quins ulls ho mirin es veurà d’una manera o altra.

Així doncs, si algú no expressa aquests sentiments de la manera que tu ho faries, no te perquè ser de gel i menys ser jutjat per no fer-ho, ja que a vegades valen més poques mostres i sinceres, que no pas moltes i que no siguin de veritat. 

I si és veritat que som de gel, només em queda a dir que “el gel es fon” i ara m’estic fonent, i el que vull amb aquest blog és omplir el meu got amb les gotes que van caient mica en mica d’aquest cor que tants cops ha estat jutjat dient que era de gel.